Abstract & Overview
El valor patrimonial dels centres històrics llatinoamericans és àmpliament reconegut i les polítiques per a la seva conservació han augmentat considerablement a partir últim quart del segle XX. No obstant això, la distinció entre patrimoni cultural i natural superposa comunament el valor de l’urbà arquitectònic sobre els espais naturals. Això ha implicat que la vulnerabilitat ambiental dels centres històrics a Llatinoamèrica, i més específicament a Mèxic, perdi importància davant la conservació del patrimoni construït. Els estudis històrics poden aportar dades rellevants per a la revaloració de la relació ciutat/component natural en la configuració de l’espai urbà prehispànic i colonial dels centres històrics. Prenent com a cas d’estudi el centre històric de Santiago de Querétaro, Mèxic, l’article pretén primer, obrir un debat sobre la necessària integració del natural en el valor patrimonial dels centres històrics a partir de la revisió de documentació d’arxiu, cartografia i instruments de lineació. I, segon, reconsiderar el component natural com un recurs latent per a escenaris sustentables futurs en espais patrimonials.